Actualitat Supermercats

La història de la Ratafia: una tradició

28.09.2021

La ratafia és una beguda gairebé ancestral, fruit de l’encant del territori i de la natura que ens envolta. Un licor que barreja una varietat de plantes, flors, i espècies amb alcohol (aiguardent, anís o d’altres).

Una espècie de xarop amb un gust dolç i amb un toc amarg degut a la nou verda. Una recepta que s’ha transmès de generació en generació, formant part del patrimoni familiar i l’entorn de cada casa. Una creença popular que els feia pensar que era un elixir miraculós.

Els seus orígens

L’origen de la Ratafia es remunta a Itàlia, concretament a la regió del Piemont datada en un document de l’any 1600 trobat al Monestir de Santa Maria Della Salla. De fet, el licor el van començar a produir els monjos amb finalitat medicinals. Més tard, el poble va replicar el que es feia als monestirs pel seu propi cultiu.

A Catalunya la fórmula enregistrada més antiga és del 1842 a Santa Coloma de Farners (La Selva, Girona), obra de Francesc Rosquellas. En aquesta mateixa població se celebra, des d’aquell any, la Fira de la Ratafia, que se sol realitzar el segon cap de setmana de novembre, commemorant la festa major del licor i obrint pas a la nova temporada.

En aquella època, eren principalment les dones que recol·lectaven les plantes aromàtiques i n’elaboraven el licor. Això era així perquè era de les poques begudes que podien prendre degut a què uns dels seus usos medicinals era calmar els dolors menstruals. Un exemple va ser l’Anna Peroliu, que, a finals del segle XIX, va fer popular la seva Ratafia al poble de Sant Quirze de Besora. Més tard, el seu gendre Faustí Bosch i Coll el va comercialitzar.

Al voltant del seu nom hi ha 2 llegendes que fan esmena al seu origen. La primera, prové del llatí “pax (o res) rafa fiat”, que significa “queda signat”, expressió que s’utilitzava davant de notari al signar un document o pacte per passar al “brindis”. L’altre ve dels indígenes de les Antilles franceses quan es volia anomenar el rom fet amb aiguardent com a “tafia”.

A casa nostra, una de les més emblemàtiques seria la Ratafia Russet, amb més de 100 anys d’història i d’origen a Olot, La Garrotxa. La família Russet ha sabut conservar el seu sistema d’elaboració artesanal i el mètode de recollida tradicional, així com el procés de maceració i repòs durant 5 generacions. El seu secret? Haver trobat un equilibri entre les plantes aromàtiques i les espècies, amb un toc de dolçor que el fan agradable al paladar de forma exquisida.


El procés

El procés comença amb la recol·lecta de nous i herbes. La tradició diu que s’han de recollir la nit de Sant Joan (24 de juny), ja que és el punt àlgid de floració de les herbes, a més les nous estan en el seu punt més òptim de maduració, ni massa petites ni molt dures. Tot això, també en dependrà, en gran mesura, del temps que faci en aquell moment.

Al cap d’uns dies, es deixa assecar les herbes i pels vols de Sant Pere (29 de juny) es quan es fa la ratafia. Els ingredients bàsics són l’aiguardent, el xarop, les nous verdes, les espècies i les herbes.

L’elaboració es fa macerant les plantes i les herbes amb l’aiguardent en un pot de vidre no gaire tapat durant 40 dies a sol i serena, és a dir, a la intempèrie, tot remenant de tan en tant. Passat aquest temps, es fa un procés de filtratge per depurar-ho i s’hi afegeix el xarop en fred per aconseguir un punt de dolçor.

Per acabar, es deixa envellir en una garrafa de vidre o bé en una barrica de roure durant 2 mesos. Abans d’embotellar-la, es torna a filtrar per tal d’aconseguir un color refinat i perfecte pel seu consum.

Si et ve de gust tastar una copa de l’essència del territori i la màgia del seu entorn, a la botiga online pots trobar la Ratafia Russet. El seu olor i la seva textura melosa et deixarà un sabor delicat i refinat amb un regust dolç a la boca ben memorables.

Ara bé, si ets dels que t’agrada fer-t’ho tu mateix, també t’oferim la nostra selecció d’aiguardents (alcool pour fruits) perquè puguis fabricar-te la teva pròpia ratafia.

La història de la Ratafia: una tradició